Archivado en Comunicats, Eleccions Sindicals
CAIXA PENEDÈS, una ENTITAT ATÍPICA
comunicat
La nostra entitat, des de sempre, ha estat peculiar, per dir-ho amb un eufemisme. Una entitat que va començar essent comarcal, i que va anar creixent, primer a poc a poc, i duna manera ràpida a finals del segle passat.
Però va ser un creixement atípic, desproporcionat. Perquè el creixement del cos no corresponia al del cap. És a dir, que mentre la plantilla anava augmentant en proporcions considerables, mentre les oficines sanaven estenent per la nostra geografia i fins i tot fora della- la mentalitat, la imaginació, la capacitat de la Direcció seguia essent la duna caixa petita, comarcal.
Per això, el tractament que donava als sindicats representants legals i legítims de la plantilla- seguia essent el mateix que ens havien donat durant la transició. Només va canviar la forma (i no del tot) però no gens el fons. Seguíem sent considerats els enemics.
No és destranyar, doncs, que aquesta Direcció creés un sindicat propi , un daquells que els sindicats de classe anomenem grocs. I tampoc no és destranyar que intentés per tots els mitjans al seu abast inclinar la balança de les eleccions que hi ha havia a cada centre o unió de centres. Allà on han pogut evitar que daltres sindicats confeccionéssim una candidatura, ho ha fet, allà on no ho podien fer, intervenen amb daltres maneres més subtils.
Per què en alguns llocs la seva interferència és més efectiva que en daltres? Lexplicació és molt senzilla: perquè allà on les eleccions ja no són cap novetat, atès que són les sisenes o les setenes (ço és: 24 o 28 anys) la por a possibles represàlies per figurar en una candidatura dolenta, ja ha desaparegut. Allà on els treballadors i treballadores són veterans, aquesta por és relativitzada, minimitzada. Però, evidentment, això canvia a les zones on els companys i companyes són nous, especialment si no han tingut mai, a la seva zona, una experiència deleccions sindicals ni dun Comitè dEmpresa amb un funcionament normal, són habitualment presa de damenaces malintencionades i víctimes del pànic a ser jutjats no per la seva professionalitat, sinó per figurar eventualment en una candidatura no amiga de la Direcció, per dir-ho amb les mateixes paraules del personatge que va reclutar la candidatura de València, per exemple, o la de Castelló, verbigràcia.
I què fa la Direcció mentrestant? Protestar enèrgicament pel davant, quan els acusem directament, però somriure complaguts pel darrera, quan comproven que els seus atlàters fan bé la seva feina. Un bon exemple va ser la nota apareguda al Fòrum intern de València signada pel seu cap de Zona, on afirmava la seva imparcialitat. Va durar, a la vista de tothom, menys de mitja hora. Què va passar perquè la seva visualització fos tant breu que gairebé ningú no la pogués llegir? Hi va haver alguna intervenció... superior que va motivar la immediata retirada daquelles paraules tan assenyades?
Ara tot ha entrat en un dinamisme nou, en una força centrífuga que ens arrossega a totes les entitats financeres, com un remolí: la crisi i la necessitat (impulsada pel Banc dEspanya) de les fusions. Naturalment, en un procés daquesta magnitud, el paper dels representants del treballadors no és un paper secundari. La gestió de la integració de les plantilles, la negociació per les noves condicions laborals (com la que sestà duent a terme, eficaçment, a la fusió de les quatre caixes catalanes, amb gairebé un 70% de representació de CCOO) i la necessària oferta de prejubilació a ningú se li escapa que, en qualsevol cas, sobrarà gent- podrien ser pals a les rodes pels interessos dels magnats, sovint interessos allunyats dels treballadors i treballadores afectats per tots aquests processos.
I, naturalment, si el sindicat majoritari és un sindicat no amic de la Direcció, sinó amic de la plantilla, pot dificultar un procés de fusió fet a mida dels equips de les diferents direccions. Mentre que si el sindicat majoritari fos amic de la Direcció, això podria aplanar el camí cap a una integració que prioritzés els interessos dels alts equips directius. No es pot servir a la Direcció i alhora als treballadors.
Deu ser per això que últimament trobem més dificultats de les habituals, en els processos electorals. Fins i tot en zones on ja hi ha hagut diversos processos electius, com Lleida, on CCOO hem guanyat en les tres últimes edicions, el seu cap de Zona va intentar torpedinar la nostra candidatura (en va, perquè allà, el companys i companyes, ja no es deixen enganyar tan fàcilment).
La Direcció voldria preparar el terreny per a un més que possible proper procés de fusió-integració. No volen que els màxims representants vostres siguem un sindicat que no es plega fàcilment a les pressions dels manaies. Voldrien que els que ostentessin la majoria de la representació laboral fossin aquells que borden, que salten, que corren darrera los que els llença el seu amo. Aquests mateixos que ara, en un comunicat/pallassada als quals ens tenen acostumats, afirmen que
De moment, però, exceptuant els Comitès de Madrid i València, on no hi tenim presència perquè no vam poder presentar candidatura- a tots els altres Comitès de Caixa Penedès som majoria. I nosaltres no cal que proclamem que estem preparats, les fusions que ja sestan negociant ho proclamen ben clar. I, si arriba el cas de fer-ho a Caixa Penedès, farem allò que fem a les altres fusions, allò que hem fet sempre. Defensar amb garanties i fermesa les condicions dels companys i companyes.
5 doctubre de 2009 com. 54/09
Afilia't a COMFIA-CCOO,
compromesos amb tu
"Estar al dia@dia.net t'interessa"
Si vols rebre les noticies del sector gratuïtament, suscriu-te.
