PRÉSTECS AMB TOPALL i CREUERS

13 juliol 2010 Comunicat 31/10

Ara que rebaixarem el deute a alguns clients, alguns companys i companyes es fregaven les mans pensant que ja havia arribat la nostra hora: lhora de rebaixar el nostres préstecs, és a dir, els topalls que mantenen el préstecs dels treballadors de Caixa Penedès en una estranya illa de riquesa i carestia emergent dentre un mar de rebaixes de deutes i condonacions, ara fins a tot a casa nostra.

Este artículo se publicó originalmente en

Però aquests companys i companyes no comptaven que, per a la Direcció, els treballadors no som persones, som productors i .. negoci.

Diem això perquè allò de ja fa temps que va quedar demostrat que era un lema del tot contradictori. Volia dir que nosaltres - els treballadors rasos, no loficialitat, no els Vips, aquells que decideixen quant cobrem i també quant paguem- érem els que estàvem al servei dels clients. Però per a la Direcció la Direcció més gasiva i mesquina de totes les Direccions que es fan i desfan- només som productors i negoci.

Tant se val que haguem de treballar més i en pitjors condicions, tant li fa que de nosaltres depengui una vegada més- la recuperació de la gravíssima morositat, tan gravíssima que és com una via daigua que pot arrossegar el vaixell al fons.

Cada cop collen més els nostres cargols, sembla que ja sigui impossible que es puguin ajustar encara més, però trobaran el sistema per fer-ho, no ho dubteu. Però els cargols, com tothom sap, es poden passar de rosca, i aleshores tant se val. Ja no hi ha res que pugui commoure. Arriba el mesellisme. Això passa quan les nafres a lesquena dels esclaus ja no fan mal; llavors els negrers poden cridar tant com vulguin, poden amenaçar tant com sàpiguen, que tot serà debades, inútil.

CCOO seguirem trucant a la porta i seguirem demanant que es rebaixin els topalls dels préstecs: per justícia, per coherència, i perquè totes les caixes ho fan. Però, de moment, la porta no sobra, els personal de Direcció és dintre, això segur no han fugit- però estan enfeinats negociant amb les direccions de Caixa Múrcia, de Caixa Granada i de Sa Nostra el repartiment quotes de poder, i, suposem, les seves prebendes (que no les nostres, que no els preocupen gens).

I UN CONTE DE CREUERS...

I ara toca parlar dun tema que, si bé no afecta a la totalitat de la plantilla, mostra allò que no es pot fer amb els companys i companyes: enganyar-los. I és que sembla que no naprenen, fins i tot quan canvien de parer, ho fan de la manera més carrinclona.

Resulta que en aquest monumental Projecte Barcelona, es va prometre als companys i companyes de Barcelona (i amb els sindicats presents) que aquells que assolissin els objectius marcats (i que ningú va entendre ni saber mai) tindrien premi: DOS PASSATGES PER A UN CREUER.

- Ves per on! Un passatge per a mi i un acompanyant. pensava un company.
- Mira que bé! Podré portar a la meva mare de vacances! deia una altra.
- I jo un amic o amiga. Aquest cop sí que ho han fet bé! pensaven molts.

I mentre molts treballadors i treballadores de la citi de Barcelona continuaven treballant, amb la mateixa professionalitat de sempre, com la resta dels companys i companyes de fora de Barcelona, alguns ja feien les maletes, convidaven a aquell pare, mare, amic, parella... i per un cop, sí per un cop hi havia un petit somriure al llevar-se i anar a la feina.

- Ara Sí que ens tenen en compte...    DONCS NO!!!

Dia 2 de juliol: sona el despertador, tothom a la feina. I en arribar...Oooh!!!   Sorpresa!!!! Ara resulta que només hi poden anar aquells casats o amb pedigrí de parella. Que sí, que a més has de pagar les retencions en espècies corresponents, i que o vas sol, o no hi vas. I que si et prejubiles abans, has perdut el premi, oooooohhhhhh!!

Mentrestant la Direcció, en el despatx continua reunida al voltant de la taula...

- Segur que gairebé la meitat no hi voldran anar ara...-diu un directiu.
- Doncs fes un càlcul ràpid. Quan ens hem estalviat? diu laltre.
- Uf!!! No és suficient!!!    I si en comptes dun creuer els donem una volta pel port de Barcelona amb les Golondrines... és tan maco en aquesta època de lany...

És rocambolesc, increïblement roí que per poder retallar despeses ho facin en partides, que encara que sembli mentida, van provocar certa il·lusió a un petit col·lectiu.

Companyes i companys de Barcelona, que algú enviï a la central una sol·licitud dAfterSun, per què agafant aquest camí segur que acabarem cremats fins i tot per fora sense necessitat de sortir al carrer (Treballeu a les tardes, que hi ha crisi !! ).

I es que de vegades només queda la ironia per tirar endavant. Molt bones vacances!!