LES CAIXES; L’EVOLUCIÓ POSITIVA: D’ENTITATS FORTAMENT INTERVINGUDES A ENTITATS FINANCERES DE PLE DRET (08-2002)

ÒRGANS DE GOVERN

De fet, totes les caixes europees, tant si són considerades entitats de dret privat, cas d’Espanya, o entitats de dret públic cas d’Alemanya, han estat tutelades i fortament intervingudes pel poder públic.

Més enllà de la intervenció del poder polític, justificat perquè ajuntaments i governs locals van ser entitats fundadores de moltes caixes, els objectius econòmics i socials que persegueixen (la promoció de l’estalvi, el finançament de l’economia local i comarcal, el finançament de l’habitatge i l’activitat social per mitjà de l’Obra Social), justifiquen la seva intervenció. Alhora, aquest poder públic és una garantia pels impositors.

Tots aquests elements van condicionar un marc mol reglamentat i intervingut amb l’obligació d’unes inversions definides per les autoritats (crèdits per l’habitatge, valors del tresor públic i mercat interbancari). A partir dels anys 70/80 aquest marc es va liberalitzar, l’operativa es va equiparar amb els bancs i les inversions abans esmentades, més segures però menys rendibles, van ser substituïdes per l’augment de la inversió del crèdit i de renda variable.

El procés s’ha vist completat per una considerable expansió de la xarxa d’oficines en la majoria dels casos fora del propi territori, el finançament empresarial i la seva participació en el capital d’empreses no financeres. Finalment, en alguns casos s’ha produït un procés de fusions entre entitats.

DOS CAMINS; DOS RESULTATS.

El procés abans descrit ha estat comú a tota Europa, però els camins han estat diferents i, òbviament, el resultat final també ha estat diferent.

Dos camins han estat els principals:

Aquells països que van segregar el negoci bancari a societats, de les quals les caixes en són un altra accionista més, com Anglaterra, França, Itàlia, Àustria, Bèlgica i Holanda.

Països a on les pròpies Caixes van incorporar l’activitat bancària, com Espanya i Alemanya.

En el primer grup s’han donat diferents situacions. Els casos més radicals són Anglaterra i Itàlia, on pràcticament les caixes han desaparegut. A Àustria, Bèlgica i Holanda el procés ha estat similar a Itàlia, però només ha afectat les caixes més importants, mentre les caixes petites continuen treballant com a tals. França, on s’han creat societat cooperatives, presenta certes particularitats, però el procés no ha finalitzat i cal esperar com evolucionen aquestes cooperatives.

En el segon grup, Alemanya i Espanya, les caixes no tant sols no han desaparegut sinó que han competit amb notable èxit amb els bancs, guanyant quota de mercat i solidesa.

EVOLUCIÓ D’ESPANYA I ALEMANYA

A Alemanya, el sector representa més del 30% dels actius i a Espanya el 50%, per no parlar de Catalunya que es situa al voltant del 70% amb una tendència a incrementar les quotes de mercat.

Dins del conjunt de caixes europees, en termes de rendibilitat, les caixes d’estalvis espanyoles mostren valors superiors d’un 19% només superades per les alemanyes, i el mateix succeeix si parlem de capitalització, ja que Alemanya supera a la mitjana en un 5%, mentre Espanya ocupa una posició intermèdia.

Però, a més, les caixes espanyoles i alemanyes han tingut un millor comportament que la resta del sistema bancari, tot fent front amb èxit a la creixent competència i la liberalització dels mercats, així com a les necessitats derivades de les normatives sobre recursos propis, garanties i solvències.

LES CAIXES: MILLOR EVOLUCIÓ QUE ELS BANCS

A banda d’aquesta posició comparativament més positiva de les caixes alemanyes i espanyoles, un estudi del conjunt del sistema financer de cinc països europeus demostra que les Caixes obtenen, al llarg del temps, millors registres en termes de rendibilitat, posició econòmica, qualitat dels actius, la qual cosa sembla indicar que les caixes d’estalvi generen i distribueixen un major valor al “destinatari global”, o sigui a la societat.

Finalment, les Caixes han tingut una resposta correcta davant l’universalització de l’activitat bancària i l’augment de productes de desintermediació (Fons de pensions, productes d’assegurances) per tal d’obtenir ingressos addicionals en base a les comissions. Resumint, doncs, el conjunt d’indicadors analitzats per l’informe (Carbó Willians, 1990) posen de manifest que les Caixes europees no es troben en desavantatge respecte a la banca privada. Però es més, els dos països amb models de caixes tradicionals (Alemanya i Espanya) presenten millors indicadors de valor pel “destinatari global” que la resta de caixes europees.

ELS ARGUMENTS DELS PARTIDARIS DE LA PRIVATITZACIÓ

Tot i el balanç positiu de les Caixes, especialment les espanyoles i alemanyes, front als bancs, les organitzacions empresarials i financeres, juntament amb el Fons Monetari internacional i l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament són partidaris de la seva conversió en societats mercantils i, per tant, de la seva privatització. Els arguments són amplis i variats:

1.- Millores en els nivells d’eficiència econòmica.

Els estudis comparatius i resultats en els paràgrafs anteriors demostren fefaentment el contrari.

2.- El problemes derivats de l’absència de propietaris.

El poder i la discrecionalitat dels directius es derivarien del fet de no estar sotmesos al control d’una junta d’accionistes, com els directius dels bancs, o a la pressió per obtenir uns bons resultats.

Però als bancs tampoc, els accionistes no exerceixen un control significatiu sobre la marxa del banc. L’atomització de la base de l'accionariat confereix un elevat marge de maniobra als directius per tal d’establir els objectius i les prioritats.

3.- L’absència d’uns drets de propietat nítidament definits generaria distorsions per a la consecució d’una gestió empresarial eficient. En concret, l’assignació d’objectius polítics i socials que ultrapassen el marc estrictament financer i la possible interferència de les intervencions polítiques en les decisions empresarials.

Però aquest argument no és de prou entitat per justificar la privatització de les caixes, sobretot quan una breu anàlisi de l’evolució de la rendibilitat entre caixes i bancs posa de manifest com les caixes tenen capacitat per obtenir uns adequats nivells de benefici.

4.- Un altra argument per a la defensa del canvi jurídic és la qüestió dels recursos propis. En l’actual situació les caixes tenen dificultat per anar als mercats en recerca de recursos.

Certament, es podria sostenir que aquest argument seria important si el grau de solvència fos insuficient, però aquesta no és la situació actual. D’altra banda, les caixes disposen de mecanismes alternatius a les accions, com ara l’emissió del deute subordinat i les participacions preferents.

5.- Un altre element utilitzat en el debat sobre la titularitat de les caixes és la dimensió. La necessitat d’augmentar la grandària per fer front a un context de marges cada vegada més reduïts i la conveniència d’aconseguir una dimensió adequada per fer front al repte de la Unió Econòmica i Monetària, serien més fàcils si es tractés de societats mercantils.

Nombrosos estudis als Estats Units han posat en evidència que la importància de les economies de escala en la indústria bancària és reduïda. D’altra banda, no està clar que la creació d’un mercat de banca a nivell europeu suposi un increment significatiu del mercat pels bancs i caixes espanyoles. Els recursos per fer front a certes inversions per a desenvolupar activitats derivades de la nova situació es poden aconseguir per mitjà d’acords de cooperació, que poden ser l’alternativa a les fusions.

6.- L’ús de les caixes per a objectius polítics per part de la representació del poder polític i la justificació, per part dels consellers, d’uns mals resultats en funció d’interessos superiors de la societat.

L’experiència disponible per Europa, especialment per Espanya i Alemanya, no solament sembla indicar el contrari, sinó que posa de relleu que la participació política en el govern de les Caixes no és contradictòria en que hagin generat major valor que els bancs.

7.- L’últim argument dels defensors de la transformació de les caixes és que en un context de liberalització i d’equiparació de les caixes als bancs, el manteniment de l’actual estatut és un anacronisme i que l’excedent destinat a l’Obra Social és innecessari, atès el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar.

En aquest argument, no és planteja millorar els nivells d’eficiència de les caixes, sinó, simplement, eliminar unes entitats que ells consideren anacròniques en un context de lliure competència. No és un argument econòmic, és un argument ideològic.

ALTERNATIVES I CAMINS PER RECÓRRER

És possible mantenir en el futur l’evolució positiva que el sector ha tingut al llarg dels anys 90?.

En bona part, la resposta bé condicionada per les possibilitats de creixement del negoci que li es propi a les caixes.

Certament, la competència amb els bancs i la competència entre les mateixes caixes dificulta incrementar la quota de mercat i el manteniment de nivells addicionals de rendibilitat; és més ha començat en una etapa de rendiments decreixents. Però hi ha camins no recorreguts i alternatives poc explorades:

1.- Aprofundir en àrees es de negoci en les quals no han destacat fins ara (l’àrea internacional i el negoci majorista).

2.- Generar nous recursos propis a través del grup consolidat, ja sigui per compra d’accions ordinàries o per participacions preferents.

3.- La cooperació entre les caixes. El que les caixes no puguin aportar un capital al mercat de valors per formalitzar aliances estratègiques, no vol dir que no es puguin trobar formes de cooperació entre les entitats, com ha passat tradicionalment, ja sigui cooperació financera o industrial.

4.- La constitució d’autèntics grups financers. De fet ja està passant, al llarg dels anys 90 les caixes han constituït grups financers en base a les participades, en una línia que no deixa d’ampliar-se i consolidar. Avui es parla més del resultat consolidat que del de la caixa.

5.- LES QUOTES PARTICIPATIVES. Cal posar-lo en majúscula perquè avui és el tema que està al damunt de la taula i la solució que es doni condicionarà el futur de les caixes Però cal posar-lo en aquest apartat de futur, ja que hi ha sectors que les consideren imprescindibles perquè les Caixes es dotin dels recursos propis necessaris.

Altres sectors som contraris a l’emissió de quotes participatives ja que les considerem un principal factor de risc que possibilitaria el canvi de la personalitat jurídica de les caixes i la via per convertir-les en societats mercantils per accions. Aquests sectors defensem aprofundir en els sectors de negoci poc utilitzats per les Caixes i la col•laboració entre les Caixes, en el sentit que apuntaven els quatre punts procedents.

Entre aquestes dues posicions oposades, hi ha posicions intermèdies que condicionen l’emissió de les quotes participatives a les limitacions econòmiques i polítiques que es puguin establir. El problema és que les quotes participatives tenen característiques molt semblants a les accions tradicionals i per tant fan difícil de limitar els poders, en tot cas és una porta oberta a possibles canvis que portin a les caixes a processos similars a les italianes i angleses.

D’altra banda, els principis que inspiren la política econòmica del PP i el zel privatitzador desplegat en els darrers anys no inspiren cap confiança . De fet, l’esmena que presenta el govern de PP, un autèntic projecte de llei en si mateix, planteja donar-les-hi poder econòmic als vincular la seva retribució als beneficis de les Caixes, i els drets polítics al permetre la constitució d’un Sindicat de Quotes Participatives que tindrien representació a les Assemblees i, és de preveure, als Consell d’Administració. Les conseqüències que es poden derivar són decisives.

CONCLUSIÓ.

És difícil sostenir que l’actual marc jurídic de les caixes ha estat un obstacle per assolir nivells d’eficiència iguals o superiors als bancs i els problemes conjunturals que hagin pogut tenir les caixes no han estat comparables en la magnitud dels que han tingut els bancs.

Els arguments favorables per canviar la naturalesa jurídica de les caixes es basen més en posicions doctrinals i ideològiques que no pas en propostes per a millorar-ne el funcionament actual i, el que demostren les experiències anglesa, italiana, austríaca, holandesa, o belga, és que una vegada endegat el procés és difícil quedar-se a mitges, en un estadi intermedi.

Certament, el balanç netament positiu de l’evolució de les caixes dels darrers 30 anys no justifica l’immovilisme i no prendre mesures adequades per a garantir la continuïtat de les caixes i la seva contribució a la societat per mitjà de l’Obra Social i el fet de garantir el serveis financers a tota la població.

Ara bé, res no justifica l’existència de les Caixes si els canvis i les mesures que, sens dubte, s’hauran de prendre o els mitjans que es puguin establir per recaptar recursos obliguen o possibiliten el canvi de la naturalesa jurídica, o en desvirtuen les objectius fundacionals.

Sabadell, agost 2002